QUASI VEU
Quasi Veu és un projecte de recerca i curadoria desenvolupat per set agents de l’àmbit de les arts visuals i la cultura contemporània. Ha estat impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat i la Xarxa de Centres d'Arts Visuals de Catalunya en el context que la crisi de la COVID-19 ha generat en el sector cultural i, més concretament, en l’àmbit de les arts visuals. El projecte neix amb la voluntat de ser una plataforma de reflexió i de debat que es desplega tant en línia com presencialment. Aglutina pràctiques artístiques, de recerca i de mediació, incorporant el diàleg amb agents d’altres àmbits i de diferents punts del territori.
L'equip del projecte el formen Caterina Almirall, Joan Burdeus, Fito Conesa, Anna Dot, Oscar Holloway, Alexandra Laudo i Andrea Valdés. Ells han definit el marc conceptual del projecte, els seus continguts i el conjunt de col·laboradors convidats a participar-hi, entre els quals hi ha artistes, músics, escriptors, investigadors, periodistes i creadors i pensadors d'altres perfils. Formen també part de l'equip, com a col·laboradors regulars: Xavi Rodríguez, responsable de l'edició i la producció sonora; Priscila Clementti, dissenyadora de la comunicació gràfica i visual del projecte i Emiliana Larraguibel, responsable de la comunicació del projecte a les xarxes socials.
La fórmula “quasi veu”, que dona nom al projecte, la prenem d’“El callat”, un poema de Joan Vinyoli. A l’obra vinyoliana hi ha un joc constant entre l’ambició de la paraula poètica i la dificultat perquè allò dit arribi a un contacte fèrtil amb la realitat, que sobrepassi les capes més superficials i artificioses del discurs. “Què passaria si ens imaginem que cada paraula és una goteta…?”. Quasi Veu comença amb aquesta pregunta, i troba en la veu un paraigua a través del qual pot articular els interrogants, les inquietuds i les esperances oberts per la crisi pandèmica. Des d’aquesta òptica, lluny de fer un diagnòstic, abordem les circumstàncies actuals com una oportunitat per relacionar projectes i idees que ens permeten repensar un concepte: el de la veu. El projecte també té la voluntat d’explorar com algunes de les idees i pràctiques que s’han interromput amb la pandèmia es poden reformular des de l’àmbit de les arts, però sense la pretensió de fer un diagnòstic exhaustiu de la crisi ni de crear un programa d’actuació sistemàtic, sinó d’analitzar com les idees o pràctiques que s’han interromput es poden reformular des de l’àmbit de les arts.
Es desplega en tres formats: un programa de ràdio conformat per vuit episodis sonors o podcasts; intervencions artístiques presencials a cada centre d’art de la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya, agrupats sota el nom de Speakers’ Corner, i una plataforma web. També compta amb un projecte de mediació.
La columna vertebral del projecte està formada pels vuit episodis del programa de ràdio i les vuit intervencions corresponents, cada una a un dels centres de la Xarxa: Lo Pati Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, a Amposta; CA Tarragona Centre d’Art, a Tarragona; Centre d’Art la Panera, a Lleida; Fabra i Coats: Centre d'Art Contemporani de Barcelona; Centre d’Art Tecla Sala, a l’Hospitalet de Llobregat; ACVic Centre d’Arts Contemporànies, a Vic; Mataró Art Contemporani (M|A|C), a Mataró, i Bòlit Centre d’Art Contemporani, a Girona.
Ens situem en el present pandèmic per fer una exploració del què ha suposat l'actual crisi en tant que irrupció de l'inesperat; una situació que arriba posant fi a unes coses, però en possibilita d’altres. Des d’aquesta òptica, lluny de fer un diagnòstic, abordem les circumstàncies actuals com una oportunitat per relacionar projectes i idees que ens permeten repensar un concepte: el de la veu. Aquest és l’eix articulador del projecte: la noció de veu com a potència material i immaterial que ens connecta per mitjà d’ones vibràtils, orgàniques, que travessen els nostres cossos i ens afecten. La veu, portadora de vibració i també de paraules, de sons i de significats. En aquests termes, el llenguatge i la veu són recursos, matèries primeres que poden existir en múltiples i diverses formes. D’aquí ens en fem una imatge: la de la veu com petites gotes que arriben als altres, que “infecten”, que tenen un valor curatiu, però també tòxic, de la qual cal assumir la responsabilitat perquè pesa. Així, la veu esdevé contacte, ens posa en relació amb el món.
La fórmula “quasi veu”, que dona nom al projecte, la prenem d’“El callat”, un poema de Joan Vinyoli que, precisament, també dona nom a El callat, un llibre de poemes publicat el 1956. A l’obra vinyoliana hi ha un joc constant entre l’ambició de la paraula poètica i la dificultat perquè allò dit arribi a un contacte fèrtil amb la realitat, que sobrepassi les capes més superficials i artificioses del discurs. “El callat” del qual parla Vinyoli no representa el clixé de l’inefable ni dels llocs comuns de la mística, sinó que, en paraules del mateix autor al pròleg dels poemes, remet a “una immersió en la vida profunda”. La fórmula “quasi veu” fa seva aquesta disposició vinyoliana que vol parar l’orella a totes les veus normalment callades que ens envolten, per escoltar “les coses que ens envia el seu alè”, perquè, quan això que ens han de dir arriba a nosaltres, sentim que “caminem lliures com infants bevent del somriure del Callat”. També fem nostres les paraules del poeta en un altre vers del mateix recull i aspirem a “l’encís de la paraula tocada”, a través de la qual “mot per mot, es transfigura / l’inconegut en presència”.
El Callat
M’endinso pel teu àmbit, primavera
del càntic, una veu entre les veus
ofertes al Callat, que per les coses
m’envia el seu alè. Quina avinguda
secreta tot de sobte m’ha portat
a delitós paratge? Selva muda,
com els infants camino, lliure, lliure,
sentint la quasi veu que del Callat
arriba a mi, bevent el seu somriure.
Andrea Valdés: Quasi Veu. Episodi 1. “Estirar el fil”
La veu humana és el so que emet el cos quan l’aire dels pulmons surt de la laringe i fa vibrar les cordes vocals, però també és el que ens permet expressar-nos. Posar nom al que sentim, identificar què ens passa. Amb el temps, les radiografies van completar aquestes descripcions o aquests símptomes. El seu impacte en la medicina i l’arquitectura va ser molt important en revelar-nos una interioritat diferent de la del subjecte quan parla. Això és el que explorarem en aquest primer programa, en què també explicarem la poetització del cos a través dels seus sorolls (batecs, respiració...) i analitzarem l’escopinada com una estratègia defensiva o quasi veu en situacions que ens deixen, literalment, sense paraules.
[escoltar el podcast]
Fito Conesa: Quasi Veu. Episodi 2. “La paraula no dita”
Les paraules pesen, les paraules sentencien, però, a vegades, les paraules també sonen carregades de fragilitat o reverberen des de molt lluny.
A vegades un so massa agut silencia una vibració greu. A vegades un discurs assumit com a global o general emmudeix qualsevol conversa o pensament no normatiu.
Què passa amb les veus que no han tingut cabuda en el relat consensuat? Què passa amb les paraules que no responen a cap mena d’estructura universal?
Aquest programa vol donar lloc i espai a les veus que no solen ser escoltades. L’episodi 2 s’aproxima als concordes de la composició musical que és en si el relat dels nostres dies, concordes que, si bé no són la veu principal, creen el paisatge sonor que configura l’escena. Els artistes i les altres veus convidades donaran sonoritat a aquestes situacions que tan poques vegades han sigut escoltades.
[escoltar el podcast]
Anna Dot: Quasi Veu. Episodi 3. “Més enllà”
Quasi Veu explora la noció de veu, els seus efectes físics i les seves funcions comunicatives. A l’Hospitalet, aquesta proposta agafarà el format radiofònic per anar a la recerca de les veus d’altres temps, veus que, emeses en èpoques passades, podem recuperar en les seves trajectòries per les ones sonores d’avui. Amb aquesta idea, es tractarà la història de les ràdios lliures de la ciutat i els fantasmes del present. En aquest treball, emmarcat en l’ecosistema de l’exposició “Our garden needs its flowers. Fluxos i narratives artístiques al Districte Cultural de l’Hospitalet”, que té lloc al Centre d’Art Tecla Sala fins al 18 de juliol, hi participaran artistes, gent de ràdio i persones que han generat iniciatives singulars en aquest terreny professional.
[escoltar el podcast]
Caterina Almirall: Quasi Veu. Episodi 4. “Sentir veus”
En quin tipus de veu podem pensar, si la veu ja no ha de ser present, que emani d’un subjecte essencialista únic i conscient de si mateix? Podem pensar en veus que estiren els sentits o que sembla que no tenen sentit; en veus de coses que no parlen, que no emanen d’un cos present, únic ni individual. Podem pensar en una veu col·lectiva o múltiple? “Sentir veus” en el sentit de “hearing voices”, però, sobretot, de “feeling voices”. Amb aquesta proposta volem apropar-nos a l’escolta d’elements que ens envolten i activar el sentir de veus no humanes ni individuals o de formes abstractes. Activar un sentir més enllà dels nostres sentits, un sentir actiu que pugui transformar l’experiència del present en una companyia de veus.
Oscar Holloway: Quasi Veu. Episodi 5. “La veu emancipada”
I si les paraules, un cop dites, poguessin agafar nous sentits, noves formes?
Què passaria si aquests nous missatges tornessin i es trobessin amb el seu antic parlant?
I si les paraules decidissin amagar-se, camuflar-se o desaparèixer? O si provessin noves direccions, agafessin embranzida i viatgessin improvisadament per l’espai?
Aquest episodi convida artistes i altres parlants a invocar una veu que pren vida pròpia, la (quasi) veu emancipada que ens defuig, ens desobeeix i esdevé irreconeixible. Una veu que sembla que vol dir-hi la seva, que parla en un to que ens és estrany, irreverent o dissonant. Una veu que ve de lluny, però que podríem trobar arraulida en l’oïda del seu propi emissor.
[escoltar el podcast]
Alexandra Laudo: Quasi Veu. Episodi 6. “Veu màquina”
Els humans tenen veu; les màquines, no. Les màquines fan soroll, produeixen sons, vibren, i potser aquesta és la seva manera de parlar. Els humans, però, sovint han volgut que les màquines parlessin com ho fan les persones: amb una veu humana o, si més no, amb una veu quasi humana, amb una veu al més humana possible, amb una Quasi Veu.
A banda d’aquests intents de posar veus a les màquines, els humans també han intentat enregistrar les seves veus dins de màquines o bé amplificar-les, difondre-les o emetre-les per mitjà d’aparells diversos. La veu humana cantant a través d’un gramòfon, parlant a través d’un walkie-talkie, deixant un missatge a un contestador automàtic o enviant una nota de veu de WhatsApp també és una veu humana. O potser és una veu més que humana. O menys que humana. Potser és una veu humana i maquínica alhora. O quasi.
En aquest episodi parlarem d’aquestes relacions de les persones i les màquines a través de les seves veus, o de les quasi veus de les unes i les altres.
Joan Burdeus: Quasi Veu. Episodi 7. “Reanimar la veu”
Les paraules vives són fèrtils i d’aquestes paraules en brollen d’altres; sentir-les ens commou, el pensament s’activa i l’acció s’arrela. Ara bé, què passa quan les paraules es buiden i els discursos es converteixen en zombis separats dels fets? Com és que una paraula que havia arribat a lluir esdevé cínica i gastada? Líders polítics malmeten una idea, amors que s’acaben, mots locals que abandonem per por d’interrompre el flux comunicatiu de la ment eixam digital. Aquest episodi es vol fixar en la relació de les paraules amb la comunitat de parlants, el lligam entre les veus i l’aire i la terra que les envolten. Com es pot reanimar una paraula? Com es pot fer que el que ha acabat sonant eixorc torni a ser capaç de commoure’ns? La poesia és la principal esperança d’aquesta recerca, una pràctica per restituir el pathos a les paraules consumides, el procediment que retorna sentit i energia als discursos i permet que la conversa pública torni a la vida. Si la salut d’una comunitat depèn de la salut de les paraules que hi flueixen, aquest episodi és una teràpia poètica per reanimar els mots políticament.
Tots: Quasi Veu. Episodi 8. “La veu amb xancletes + Minutos musicales”, Fabra i Coats: Centre d'Art Contemporani de Barcelona.
En el darrer episodi, com a resum i tancament festiu de “quasi veu”, convidem el multifacètic Martí Sales a conversar amb els set membres de l’equip i a revisar amb ells cada un dels episodis anteriors. Al programa, conduït des de Ràdio Fabra, també es comenten alguns projectes artístics relacionats amb la veu i el so que han tingut lloc al Fabra i Coats: Centre d'Art Contemporani de Barcelona., a través d’entrevistes amb els seus comissaris. A l’episodi també hi col·labora L’Afluent, que realitza la curadoria d’un programa musical entorn de la veu.
Mediació. La veu mediada
Els processos acompanyats permeten treballar en la creació de projectes en què el que és comú o el que es comparteix no és un element merament anecdòtic. Aquest és un dels eixos o una de les dinàmiques de funcionament que travessa l’experiència radiofònica que proposem.
La mediació facilita que els continguts d’una proposta artística s’adhereixin i s’uneixin entre si de manera genuïna, real, com a experiències integrants i inclusives.
Si bé en la nostra xarxa de podcasts la veu (i els seus derivats) s’expandeixen com a concepte mampara en cadascun dels episodis, la mediació ocupa un lloc fonamental en l’escaleta de continguts d’aquests programes.
El format de radionovel·la, amb la participació de diferents artistes i col·lectius, ens servirà de pretext per incidir en la creació de càpsules sonores narratives que, d’una banda, configurin i estructurin els continguts dels programes de ràdio i, de l’altra, ajudin a activar espais de creació compartida. No serà un murmuri, sinó una veu pròpia.
Així doncs, diferents artistes posaran en marxa processos de mediació per crear i compondre diferents radionovel·les. Aquestes ficcions sonores funcionaran de manera independent, però estaran vinculades als continguts de cada capítol del projecte quasi veu.
Dins d’aquesta idea de sabers i processos compartits, i inserida a l’apartat dedicat a l’educació, també hem elaborat una maleta pedagògica amb la col·laboració de la UVic. Aquest artefacte educatiu, pensat per ser descarregat des del web del mateix projecte, es presenta com un element activador fonamental d’experiències artístiques per desenvolupar tant en l’àmbit de l’educació reglada com en el domèstic.
Gràcies al seu format digital, les dinàmiques de la maleta potenciaran l’ús d’objectes i situacions amb què convivim de manera habitual. Aquest dispositiu educatiu també proposa treballar entorn de la idea de radionovel·la, però amb un funcionament independent als podcasts i que donarà continuïtat al projecte una vegada hagi finalitzat.
