EN EL NOM DE LA MARE, EN EL NOM DE LA TERRA

3. lucíaloren madre sal 01 BR
24.01 – 25.07.2020
A cura d’Assumpta Bassas Vila

Isabel Banal | Raquel Friera | Lucía Loren | Olga Olivera Tabeni | Irene Pérez | Carme Sanglas | Eulàlia Valldosera

Inauguració,
divendres 24 de gener a les 20 h
a ACVIC. Centre d'Arts Contemporànies

En el nom de la mare, en el nom de la terra és una exposició que convida a gaudir de set propostes que canten la cultura de la vida, demostrant la capacitat que té la pràctica artística de crear un simbòlic que ens orienta en aquests temps confosos. 

La mostra reuneix obra de set artistes contemporànies de diferents generacions i llocs geogràfics (Isabel Banal, Raquel Friera, Lucía Loren, Olga Olivera Tabeni, Irene Pérez, Carme Sanglas i Eulàlia Valldosera), i vol ser un pròleg del que podria ser una mostra més àmplia dedicada a posar en relleu la saviesa cultivada en les experiències de vida i en les produccions culturals de moltes dones del present i del passat. 

En aquest pròleg aplego pràctiques artístiques en llenguatges diversos (pintura, instal·lació, vídeo, escultura, objectes, publicacions, etc.) que han nascut fruit dels aprenentatges de vida que les artistes han fet en dos àmbits de vida ben concrets. D’una banda, l’aprenentatge resultant d’una relació de confiança amb la naturalesa, concebuda com a mestra d’un ordre de relacions holístiques i nodridora de coneixement corporal i espiritual (Isabel Banal, Lucía Loren, Carme Sanglas, Eulàlia Valldosera). Deslliurar la natura d’una mirada que la cosifica i la destrueix és també alliberar-nos de la mirada que ens destrueix com a dones i obrir camí a recuperar i regenerar una comprensió de la meravellosa força vital que ens vincula amb ella. D’altra banda, l’aprenentatge que les artistes que són mares han descobert en les experiències concretes de la maternitat; una maternitat entesa en la seva dura, diversa i complexa realitat, sense idealitzacions, però des de la radical i clara certesa que “maternar” no és un conjunt de tasques a repartir, sinó una gran possibilitat per tenir cura de la vida, una lliçó magistral que s’adreça universalment a totes i tots.

No es tracta d’una exposició d’ecofeminisme ni d’una exposició “sobre” la maternitat. No ens interessen les etiquetes que classifiquen temàtiques estereotipades, sinó les paraules en llengua materna que desborden els codis del llenguatge falocèntric, és a dir, que ens classifiquen i aïllen des d’un coneixement pretesament objectiu. El feminisme en l’art no és només una pràctica transgressora o reactiva, sinó la possibilitat de reconnectar amb la veu pròpia i cantar amb subtilesa però sense embuts, en una polifonia de veus amb totes aquelles que han parlat o escrit - des de les seves visions, intuïcions i raonaments- del respecte i amor al misteri de la vida en elles i en la natura.

Tot això configura una cultura de la vida que necessita recrear-se i reactivar-se en cada cos i en cada relació humana. Tot i que no és propietat de les dones, la cultura de la vida ha estat custodiada, representada, viscuda i tramesa de maneres diverses per moltes d’elles. En aquest sentit, honorar la memòria d’aquelles que ho han fet, escoltar i dialogar amb una genealogia femenina de la creació ens pot orientar en el treball polític. El pensament i la mirada creadora formen un teixit, fet dia a dia, responsable de que, malgrat la violència patriarcal-capitalista, puguem mantenir una consciència del bé comú i la força necessària per a insistir tossudament en què som aquí per tenir cura de la vida i fer art i polítiques que l’honoren.


Fotografia: Lucía Loren. Madre sal, 01, 2009

[activitats vinculades a l'exposició]
 



La taula ha estat un element recurrent i símbol arquetípic en l’obra d’Isabel Banal. Testimoni silenciós de la vida quotidiana, metàfora del paisatge quotidià i metonímia del feinejar rutinari de les mans que treballen al camp, a la casa o al taller d’artista. A la instal·lació Intents (2019), versió de la creada originalment per al Museu de la Mediterrània (Torroella de Montgrí), les diverses taules trobades i reciclades estan connectades per petits ponts, d’aquells que es fan servir per muntar pessebres. El joc d’escala permet una doble mirada, la real i la figurada. Els ulls es desplacen com caminants en lliures itineraris i el pensament travessa estimballs, rius i penya-segats. Un paisatge on ressona la memòria de la infantesa de l’artista, nascuda a Castellfollit de la Roca, quan contemplava des de la cinglera el traginar de la gent als camps. Però és també un paisatge creador de pensament matern, perquè el pont és allò que vincula, lliga i alhora fa possible qualsevol “intent” o desig de desplaçar-se més enllà del perímetre de seguretat i confort, accions enteses en tota la seva amplitud.

La versió que Raquel Friera realitza de l’obra 4’ 33”del compositor estatudinenc John Cage (1912-1992) s’inscriu en un cicle més ampli de performances titulat Feminizing Art History, on l’artista reinterpreta, en clau feminista, algunes performances històriques, fins ara, fetes per homes. Cage proposava entendre la música com una experiència bàsicament d’escolta en primera persona i ampliava la concepció del so musical incloent el so accidental i l’indeterminat. En aquest cas, realitzava també un homenatge al silenci, entès, entre d’altres coses, com un desplaçar-se d’una pràctica creativa centrada en la subjectivitat individual. En aquest vídeo, Raquel Friera ens proposa visionar i experimentar allò que esdevé quan una mare interpreta una peça musical on es tracta de mantenir-se en silenci durant quatre minuts i trenta-tres segons. L’obra es presenta per primera vegada en aquesta exposició. 

Madre Sal (2009) de Lucía Loren és un dels projectes que aquesta artista realitza en entorns naturals, amb la intenció de comprendre les relacions simbiòtiques entre els éssers vius i el planeta terra, i aprendre de la saviesa de la població rural. La petita mostra d’escultures ens remet a una intervenció que va tenir lloc al bell mig d’un prat proper a una ermita, al Parque de Esculturas “Lomos de Orio” de Villoslada de Cameros (La Rioja). El vídeo documenta com les roques de sal, tallades en forma de pits i mig soterrades, es transformen quan els animals herbívors del lloc les llepen. Observem un procés de nutrició cíclic i beneficiós per ambdues parts: els animals transformen els elements minerals i els retornen a la mateixa terra que els alimenta. La sal els beneficia doncs els facilita el creixement, evita la deshidratació, afavoreix la digestió i assimilació dels aliments i millora, per tant, l'estat de salut dels animals. Les fotografies mostren perspectives de les escultures suggerint carenes de muntanyes i tot fa pensar en les formes i les funcions de la terra viva, com una pacient i persistent nodridora.

Esbós d'una pancarta per a un estat ruderal (2019) d’Olga Olivera-Tabeni s’ha confeccionat a partir de la impressió en roba d’una fotografia de la vegetació que creix en tossals i marges, en “terrain vague”, concretament, en espais del territori lleidatà on s’havien celebrat trobades i activitats de dones acusades de bruixeria en processos judicials, al segle XVI. L’artista està realitzant un ampli projecte on vincula la memòria d’aquelles dones indòmites i sàvies amb la persistència de les popularment anomenades “males herbes”, plantes que viuen amb pocs recursos i tenen utilitats vàries.Sense alçar la veu, aquesta pancarta fa d’altaveu de models de vida lliures i resistents a les dinàmiques del capitalisme i de la societat de consum.

Converses amb la meva filla (2016-2019) d’Irene Pérez és una selecció d’un seguit d’obres de text que es basen en les idees i, a vegades, s’expressen en el llenguatge literal que sorgeix en la interacció diària de l’artista amb la seva filla. Es tracta de converses sobre colors preferits, els seus cossos, súper-heroïnes, còmics, feminisme(s), malaltia, política, sexualitat, roba, economia, racisme, migració, fanzines, ecologia, música, mort, llenguatge i moltes altres coses.“Gràcies a la meva filla i a través d’ella, estic exposada a idees innovadores i experimentant la possibilitat de nous paradigmes. I és des d’aquest lloc en el que em trobo en aquest moment i en el que sóc tant mestra de la meva filla com aprenent d’ella, on el món entra al meu estudi d’artista” explica l’artista. Les obres de retolador sobre cartró ploma son patrons de referència per a la generació posterior d’obres tèxtils. Frases que són el motor que ha generat un projecte multidisciplinari i obert anomenatLlavors per la Resistènciaon l’artista ha estat investigant, acompanyada de lectures feministes, l’experiència de maternar com a verb de múltiples accepcions, i fa una anàlisis de la teoria i la pràctica del treball de les cures. 

Carme Sanglas es defineix com a pintora i pinta des de fa més de quaranta anys. La captiven les imatges i crear-les és per a ella una feina alquímica, “una transmutació de la matèria en sentit i una alegria en el reconeixement”. La seva pintura es nodreix d’imatges d’art del passat, de les metàfores del pensament visual i del silenci i la intimitat que demana la contemplació de la natura. Mirar és una crida persistent a deixar parlar les imatges que li arriben i que, enriquides per la traducció i el pòsit d’un viatge misteriós, desemboquen, com per generació espontània, sobre paper, fusta o plom. Muntanya, barca, foc, aigua, casa, or, llum, sol, lluna, ocell, arbre, vel, cabells, figures humanes, sovint femenines, són la gramàtica d’un llenguatge elemental portador d’una dimensió col·lectiva i palpitant del coneixement essencial. Perquè, com insisteix l’artista, “la imatge no parla només d’ella mateixa, sinó de totes les altres imatges germanes que arrossega i que conformen el nostre univers visual, la nostra memòria i el nostre passat compartit”. Cal escoltar-les amb els ulls perquè, “saber-les mirar és com posseir un tresor o un talismà que cura”.

La veu en off del vídeo Cant de sanació de las Aigües marines i la illa de Capri és el fil conductor del projecte Plastic Mantra (2016), que inclou originalment vàries instal·lacions (El MantoLa Fuente del Perdón La Fuente del Encuentro). Aquesta peça recull l'experiència iniciàtica d’Eulàlia Valldosera en un viatge a la regió de Campània (Itàlia) cap al rescat de la memòria dels temples-cova excavats a la roca volcànica. Orientada per la veu de la Sibil·la de Cumes (segle VI a.C.) i les reverberacions màntriques del seu cant, l’artista porta a terme una acció silenciosa de connexió amb l’aigua i la llum solar per fer una reprogramació de les memòries del lloc. Els cingles de l’illa de Capri estan marcats per la violència del dictador romà Tiberi i ara també per la nostra contaminació de les aigües. En l’acció observem com l’artista continua en la seva tasca de transmissió de coneixement mediúmic a través del que recupera la veu de dones i de comunitats que han cregut en el poder reparador i guaridor de la imatge i de la paraula, tant en l’àmbit personal com en el col·lectiu. 
 


 

Isabel Banal i Xifré (Castellfollit de la Roca, 1963). Artista visual i professora a l’Escola Massana de Barcelona. Els seus orígens han impregnat el seu treball: la relació amb la natura, l'àmbit rural, la tradició de la pintura paisatgista de l'Escola d'Olot i l'han portat a reflexionar sobre la tensió i la convivència entre el món rural i el món urbà, entre els conceptes de natura i artifici. Ha estat becada a l’Academia de España a Roma (2013-14). Entre les seves mostres individuals destaquen intents (Museu de la Mediterrània. Torroella de Montgrí, 2019), locus amoenus. Rad-Art/ Bòlit. San Romano (Itàlia), Amb els peus a terra (ARBAR. Vall de la Santa Creu, 2018), Llunyanies (Espai Dieu.Cadaqués, 2017), Natura morta amb passos (Fundació Miró, Barcelona 2016), Via Lactea(Arts Santa MònicaBarcelona 2014), La maleta [blava] de W.B. (Portbou, 2011), Ascensioni (Galleria Enrico Fornello. Prato, 2007), feix petit pel camí creix (Centre de Lectura. Reus, 2004), Allez (Centre d’Art Contemporain. Saint-Cyprien, 2004), Rumiant (Espais. Girona, 2003), Sense revelar (Espai Zero1. Olot, 2002). http://www.isabelbanalx.com

Lucia Loren (Madrid, 1973) Sota el binomi art i ecologia, ha realitzat intervencions específiques en nombrosos entorns naturals d'Espanya, Itàlia, Polònia, Suïssa, Argentina o el Sàhara Occidental. En totes aquestes intervencions utilitza elements del paisatge per realitzar petites variacions que reflexionen sobre el propi concepte de paisatge cultural. Ha presentat les seves propostes plàstiques en Centres d'Art Contemporani com: CDAN, MUSAC, IVAM, CAB, Escorxador, La Casa Encendida, Cercle de Belles Arts, Estampa, Círculo de Bellas Artes, Museo Contemporáneo Esteban Vicente, La Panera, Centro Cultural Montehermoso, Galeria Estampa, Museo Provincial Bellas Artes de Tucuman, Jardín Botánico de Bogotá, Palacio del Quintanar, Ap Gallery, entre d’altres. www.lucialoren.com

Raquel Friera (Barcelona, 1974) combina una mirada crítica envers l’economia amb consciència de gènere. Els seus projectes dinamiten el que va aprendre durant la seva llicenciatura en Econòmiques, i aprofiten tot i més de la carrera de Belles Arts, que va finalitzar a Barcelona el 2006. Amb aquest aprenentatge i desaprenentatge, mira sempre de combinar la reflexió conceptual, un llarg procés de treball amb les persones que participen als seus projectes i una crítica estètica de totes les jerarquies. Des de la teoria de gènere, s’ha ocupat més precisament del tema del treball, tant en el context del món de l’art com també en d’altres sectors, interessant-se per als àmbits on predomina la precarietat laboral. Aquests temes d’interès (treball, precarietat i gènere) apareixen declinats de maneres diferents en la sèrie de performances que està realitzant en l’actualitat, titulada Feminizing Art History, i que consisteix en reinterpretar, en clau de gènere, algunes de les performances mítiques de la Història de l’Art. www.raquelfriera.net

Olga Olivera-Tabeni (Lleida, 1972).Llicenciada en Belles Arts. Les seves propostes artístiques volen assenyalar els sistemes i els mecanismes de discriminació́ com, per exemple, el silenci, i concretament, les eines utilitzades per a silenciar les veus, femenines i de classes o estaments socials no hegemònics, o les amnèsies socials degudament volgudes. També l’interessa explorar els significats que li atribuïm o imposem a la natura i obrir preguntes, i pensar possibilitats d’una alternativa davant la crisi i el col·lapse del nostre món. Darrerament ha realitzat exposicions individuals i col·lectives: Centre d'Art la Panera (beca Art i Natura 2017-18), La Gòtica de l’IEI (Lleida), la Bienal Internacional de Arte Textil Contemporáneo WTA, (Madrid), Museu Tèxtil de Terrassa, la Trastera(Segur de Calafell), la casa Duran i Sanpere i la Casa Dalmases de Cervera, Biennal de Riudebitlles, Museu Paperer de Capellades, Embarrat (Tàrrega), UCLM (Cuenca), UPV (València), Fundació La Posta, al Culturgest de Lisboa. https://www.olgaoliveratabeni.net

Irene Pérez (Terrassa, 1975) és una artista visual, mare i activista ecofeminista. Va començar la seva carrera a Chicago, Estats Units, on va viure entre 1999 i 2009. Els seus estudis inclouen història de l'art a la Universitat Autònoma de Barcelona i fotografia i belles arts al College of DuPage, IL., EUA.  Llicenciada en Belles Arts per la Universitat d'Illinois de Chicago. Els seus treballs exploren temes sobre la identitat, el gènere, la llengua i l’educació, partint de l’experiència personal i de manera multidisciplinària, amb l'objectiu que es converteixin en el vehicle per generar pensament. Des del 2017 ha estat desenvolupant un projecte sota el nom de Seeds for Resistance, que pren com a punt de partida les converses que Pérez manté amb la seva filla, concretament les relacionades amb la discriminació de gènere, l’ecologia i la política. Aquesta premissa, juntament amb la pràctica de la criança conscient i feminista, ha permès a l’artista continuar treballant amb la idea del seu projecte anterior, New Universe: Exploring Other Possibilities, que prenia com a referent l’educació com a motor del canvi. http://ireneperez.net

Carme Sanglas (Barcelona, 1953). Pintora. Llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona, i amb estudis de Belles Arts. Des del 1986 viu a Ordis (Alt Empordà). Fa una obra que busca representar vivències i realitats a partir d'una figuració estilitzada que tendeix a la depuració, amb tècniques tradicionals com el pa d’or, però pensant el sentit actual de la imatge que s’ofereix a la contemplació. Ha exposat dins l'àmbit català i europeu, té obra a col·leccions públiques i privades. També ha realitzat il·lustracions per a llibres i altres mitjans. http://www.carmesanglas.cat

Eulalia Valldosera (Vilafranca del Penedès 1963). Amb el llenguatge de la llum artificial i, darrerament, la llum solar, crea dispositius amb materials quotidians i efímers per resituar la percepció i el cos com a nuclis on es forma i transforma la memòria i la consciència. La seva actitud compromesa amb un art sanador que desvel.li les trampes del mercat l’ha portat a obrir un nou cicle de treball que anomena Economia de la visió, amb accions parlades i vídeos. Treballa paral·lelament dos plans, la contaminació de l’aigua i les zones obscures de la psique col·lectiva.Va rebre el Premi Nacional d’Arts plàstiques de la Generalitat per la seva retrospectiva a la Fundació Tàpies (2001) en reconeixement a les seves instal·lacions multidisciplinàries.  La seva obra i projectes de major referència s’han exposat a: Witte de With (Rotterdam), 2001, MNCARS, 2009, Antarctic Biennale 2017, Biennale de Lyon 2010, Bienal de São Paulo 2004, Yokohama Triennale 2005, Biennale di Venezia 2001, Site Santa Fe (New Mexico) 1998, Istanbul Biennale 1997,  Manifesta I (Rotterdam) 1997, Johannesburg Biennale 1997, Bienal de Kwang-ju (Korea) 1995, entre d’altres. https://eulaliavalldosera.com

Curadora

Assumpta Bassas Vila. Mare, professora d’Història de l’Art Contemporani i d’Estudis de Performance a la UB i curadora d’exposicions i projectes educatius. Estudia i escriu sobre l’ obra i trajectòries d’artistes contemporànies, les trobades del feminisme i l’art, la diferència sexual en la història de l’art i l’espiritualitat femenina en l’art contemporani. Ha fet de co-comissària (amb Joana Masó) del cicle d’exposicions «Blanc sota Negre. Treballs des de l’imperceptible» a Arts Santa Mònica, Barcelona 2014-2015, entre d’altres exposicions dedicades a explorar diverses temàtiques en les pràctiques artístiques de les artistes i el pensament de tradició femenina. Creadora de metodologies docents, dels tallers Entremestres i del programa sobre art i cultura de les dones, “Les Juliettes” (amb María José González) a laBonne (Barcelona, 2018). Recentment, ha estat a cura del programa de performances, "Irreductibles", en el marc de Feminismes, al CCCB, Barcelona (6 d’octubre, 2019).

 

Estàs aquí:Inici Projectes Expositius EN EL NOM DE LA MARE, EN EL NOM DE LA TERRA