Estratègia de la precarietat a Berlín

abad 0111.08.2017 - 17.09.2017
Exposició de Francesc Abad
a Kunstverein Tiergarten de Berlín

Inauguració, divendres 11 d'agost a les 19 h

Projecte comissariat per Miquel Bardagil, Magdala Perpinyà i Monika Anselment

Amb el suport d'Acción Cultural (AC/E), el Departament de Cultura de Berlín i l'Institut Ramon Llull

Exposició amb la col·laboració d'ACVic Centre d'Arts Contemporànies

Dimecres 23 d'agost a les 18 h
Visita comentada de l'exposició a càrrec de Claudia Beelitz

Dissabte 9 de setembre a les 18 h
Lectura de textos de Francesc Abad a càrrec de Claudia Kalász

El concepte del temps genera les seves pròpies imatges: la pela de taronja, el tortell, la closca de cargol, el caqui, el sòcol de la fàbrica... que ens suggereixen les complexitats del laberint, la densitat de l’acumulació de capes i la superposició del palimpsest. En gran part, l’obra de Francesc Abad s’estructura des de la reflexió sobre el temps realitzada des del més absolut del present (territori, ideologies, conflicte), per projectar-se envers el passat concebut com a construcció des de la història i la memòria (W. Benjamin), i un futur que cal pensar i formular sota l’ombra de la utopia (E. Bloch).

Aquest discurs s’enfronta a una contingència dual, la que imposa el pas temps i la que generen els poders dominants (capital, ideologies). Així, cal desenvolupar una estratègia de la precarietat, a la manera d’un samidzat, des de la qual sigui possible la resistència i l’enfrontament. 


Estratègia de la precarietat és una exposició que pretén configurar-se com un epíleg de la trajectòria artística de Francesc Abad (Terrassa, 1944), de manera que traça un recorregut pels seus darrers treballs, bona part dels quals es mostren per primera vegada en públic. En aquest sentit, el projecte expositiu s’articula a través de quatre eixos d’investigació estètica. Per una banda, Francesc Abad presenta una selecció d’Els Diaris del Pensar, un work in progress, que va iniciar fa anys i a través del qual centra la seva mirada en els esdeveniments històrics del passat més recent. Per contra, a Les costelles del segle l’artista ofereix una visió crítica sobre el present. 

D’altra banda i enllaçant amb aquestes dues línies d’investigació, és a dir amb la recuperació històrica del passat i la relectura constant dels temps contemporanis, Abad ha focalitzat part del seus interessos en aprofundir en el concepte d’utopia i, més concretament, en les teories d’Ernst Bloch. Així una de les qüestions centrals que preocupen a l’artista resideix precisament en preguntar-se sobre la vigència de la utopia en l’actualitat, tenint en compte que vivim submergits en un sistema polític-econòmic que nega tot allò que ens fa humans i que acaba fins i tot per anul·lar els nostres somnis. Per tant, no és d’estranyar que en el context d’aquesta exposició presenti part del projecte Espais per a la Utopia, amb la selecció de 5 entrevistes, de les 14  realitzades a diferents  persones del món de la cultura i el pensament, a l’entorn d’aquest concepte tan controvertit. Per últim, a Les nòmines, Francesc Abad indaga sobre el que implica el terme “assalariat”, en el context de l’àmbit de la creació. En un moment en què la productivitat està estretament lligada als guanys econòmics, l’artista reivindica la importància de la “inutilitat” i del subaltern com a subjecte que viu al marge dels dictàmens economicistes que marquen el ritme del nostre temps.

Estratègia de la precarietat neix de la voluntat de buscar altres formes de classificar i comprendre la realitat. Es tracta d’una mena de quadern de bitàcola a contrapèl dels nostres temps. Podríem definir l’exposició com una travessia assagística, tan pròpia de la trajectòria de Francesc Abad, que navega transversalment entre l’experiència viscuda i l’herència d’un passat col·lectiu. Així, el temps es situa en el nucli d’aquest quadern de bitàcola.

Una de les imatges més significatives de l’obra de Francesc Abad, la del tortell i les seves capes, ens situa de ple en el concepte de complexitat de la historia. Les teories freudianes van posar de manifest la superposició de capes en la formació de l’ésser humà. L’essència de la historia és molt semblant: capes superposades de mirades i anàlisis, però també d’esdeveniments i d’experiències.  De cada capa és necessari arrancar els fragments que constituiran una visió del passat en conjunció amb el present. Una visió inevitablement fragmentària que genera una mena de mapa, una cartografia construïda d’una amalgama de punts de fuga. Com a l’Atlas Mnemosyne de Warburg, l’artista Francesc Abad interpreta el món com si fos un collage, una mena de constel·lació creada de retalls d’imatges que repelen la lectura narrativa convencional. És així com l’artista conforma una “escriptura visual” o el que en termes benjaminians s’anomenaria  Denkbilder,  és a dir  “imatges del pensar”.

Aquest model “cosmològic” que proposa Francesc Abad respon a la necessitat de recompondre la mirada sobre el nostre passat i present destriant “el gra de la palla”. L’exercici de recuperar la poètica d’allò essencial a través de les imatges, s’inscriu en el què l’artista –fent referència als seus temps de treballador d’una fàbrica tèxtil- anomena com a acte de “batanar”. Així, l’al·legoria als batans -les màquines que netegen i separen les fibres per a obtenir teles- es prou pertinent quan l’artista busca elaborar un discurs que pretén defugir l’anècdota i els focs d’artifici, per posar de relleu el paper de l’art com a instrument capaç de fer intel·ligible un context històric complex i problemàtic.

Francesc Abad  té present que el model neoliberal que impera es caracteritza per una manifesta voluntat d’omnipresència, de tal manera que -en paraules de F. Guatari – fabrica la relació de l’home amb el món. Francesc Abad es rebel·la contra aquesta falsa subjectivitat. Estratègia de la precarietat constitueix una mena d’arxiu d’experiències pròpies i col·lectives al marge de la subjectivitat imposada.

L'experiència ens ha demostrat la impossibilitat de donar respostes globals a un macrosistema altament complex, que enllaça estructures polítiques, econòmiques, tecnòcrates, ideològiques, etc. La micropolítica, el que és quotidià i proper, el paradigma d'allò personal s'han constituït en alternatives per a un nou discurs crític. El fragment, la superposició, el palimpsest, la repetició, el muntatge, la intertextualitat es van integrant en l'obra de Francesc Abad per construir un discurs sobre la història amb projecció cap al futur.    

Francesc Abad (Terrassa, 1944) és un dels artistes catalans més significatius dels que iniciaren la seva trajectòria creativa en el marc històric de l’anomenat art conceptual a Catalunya, molt a inicis dels anys 70, tant per la seva continuada línia de treball com per l’esperit transversal característic del seu discurs. És un dels fundadors i integrants fonamentals del “Grup de Treball”, el col·lectiu d’artistes i teòrics més emblemàtic sorgit en el context de crítica i compromís propiciat per les actituds artístiques desmaterialitzades, i amb el qual participà el 1972 a la Documenta V de Kassel. Al llarg de gairebé quaranta-cinc anys d’activitat ininterrompuda, Francesc Abad ha mostrat regularment el seu treball en el conjunt de l’Estat espanyol i als darrers anys ha participat també en significatives exposicions temàtiques i de grup de caire històric i crític, nacionals i internacionals.

La seva activitat artística es construeix i es reconeix com una reflexió cultural articulada en forma d’imatges dialèctiques, centrada en la fragilitat de l’home, el paisatge i la paraula, el pas del temps i el pes de la memòria, l’agonia industrial i la progressió històrica, el final de mons que s’acaben, l’exili i el dolor, configurant una particular escriptura dels límits que prioritza clarament el compromís personal i la recerca social per damunt de la qualitat estètica i el caràcter objectual. Una reflexió, en definitiva, molt útil també per repensar els esdeveniments socials i polítics amb els quals s’ha anat determinant la història del segle XX.

Entre les darreres instal·lacions destaquen, per una banda, el procés d’investigació històrica El Camp de la Bota, un projecte cabdal pel que fa a la recuperació de la memòria i el retorn de la dignitat social i personal a les víctimes oblidades del franquisme i, per una altra, la confluència sintètica, quasi definitiva, de les recerques i interessos que l’artista ha mostrat al llarg de molts anys per la figura i l’obra del pensador alemany, mort a Portbou, Walter Benjamin, que ha acabat materialitzant en el projecte block W.B..

L’interés continuat, i entrellaçat, de Francesc Abad per pensadors, científics, historiadors i filòsofs del segle XX, fa acte de presència també a l’hora de descriure la seva pròpia feina: “Des de 1958, i durant quinze anys, vaig treballar a la indústria tèxtil; durant els trenta següents ho he fet al món educatiu; Així doncs, sempre he estat estretament vinculat al món laboral: un exili permanent, lúcid i encantador”. Com deia Joseph Brodsky, a qui l’artista sempre confessa deure part del seu coneixement poètic: ”Per professió o, més ben dit, per l’efecte acumulatiu de tot el que he estat fent durant anys, sóc artista; per ofici,tanmateix, sóc professor de dibuix.” També, com assegurava Hannah Arendt, un altre dels seus puntals més persistents: “No tinc intenció de fer carrera, ni per convicció, ni per capacitat.”

Kunstverein Tiergarten
Turmstraße 75 EG. 10551 Berlin 
http://www.kunstverein-tiergarten.de

[Veure entrevista de l'artista a l'exposició d'ACVIC]

+ informació: [http://www.francescabad.com], [http://www.blockbloch.net] i [http://www.blockwb.net]

Estàs aquí:Inici Projectes Expositius Estratègia de la precarietat a Berlín