ELS PAISATGES INDECISOS
05.10.2018 – 12.01.2019
Exposició de Judit Bou - Patricia Dauder - Mònica Planes - Jorge Yeregui
A cura de David Armengol
Inauguració, divendres 5 d'octubre a les 19 h
Fotografia: Groundworks (Notebook #1). Patricia Dauder
> Taller PRÀCTIQUES DE RECONEIXAMENT vinculat a l'exposició [+ info del taller]
[veure desplegable]
Si deixem de mirar el paisatge com si fos una industria, podrem descobrir de sobte una gran quantitat d’espais indecisos, desposseïts de la seva funció, als que resulta complicat donar un nom. Aquest conjunt no pertany ni al domini de l’ombra ni de la llum. Està situat en els seus marges.
Gilles Clement
Els paisatges indecisos és una exposició col·lectiva que intensifica la connexió amb el territori físic mitjançant registres de caire performatiu. Ja siguin entorns naturals, urbans o espais en suspens entre l’un i l’altre; la posada en crisi de les seves funcions habituals implica, des de l’àmbit de les arts visuals, una aproximació crítica que prioritza l’activació temporal imprevista per sobre de la seva condició contemplativa. En aquest sentit, la mostra destil·la una performativitat latent que reivindica la indecisió i la inestabilitat com a possibles sistemes de significació d’un territori específic.
Seguint aquestes premisses, l’exposició posa en relació la pràctica artística de quatre artistes que s’acosten al paisatge des de plantejaments processuals complementaris. Tot i les especificitats que defineixen les obres de Judit Bou, Patricia Dauder, Mònica Planes i Jorge Yeregui, tots ells comparteixen un eix vertebrador que els manté afins: llegir el paisatge a través d’un procés de treball immersiu i extens, on el pas del temps i la vivència personal juguen un paper determinant.
El treball fotogràfic i videogràfic de Jorge Yeregui (Santander, 1973) es centra en el reconeixement exhaustiu del paisatge resultant d’aquells projectes urbanístics abandonats a la seva sort; terrenys marginals i sense ús, on la natura ha iniciat un progressiu procés de recuperació biològica. Montones. Arena i Montones. Grava (2016) és un díptic fotogràfic de gran format en el que veiem dues petites acumulacions de terra on les herbes han començat a créixer alliberades de qualsevol control humà; un detall mínim però que, en canvi, sintetitza tot el procés de reconquesta natural del paisatge. Lindes (2016) exhibeix una cartografia completa del territori erm. Prenent com a referència els tancaments provisionals de l’espai a urbanitzar, Yeregui recorre aquesta frontera improvisada seguint sempre la mateixa metodologia: fotografiar frontalment tots els pals que delimiten el terreny. La significació del perímetre permet posar l’èmfasi en aquell paisatge que queda fora dels seus límits. Líneas maestras és una sèrie de quatre vídeos que enregistren una simple acció: seguir les vorades construïdes fins arribar al punt en el que van ser abandonades; un repte inútil que incideix no només en l’espai sinó també amb el temps de suspensió del procés d’urbanisme.
Patricia Dauder (Barcelona, 1973) incorpora a la seva obra metodologies de treball processual que provoquen una intensitat performativa més enllà de l’espai de taller. Propera a formalitzacions d’herència arqueològica, Groundworks (2015-2017) posa en joc una temporalitat expandida en la qual l’artista decideix enterrar i desenterrar materials creats o reutilitzats per ella en els solars de la fàbrica tèxtil Trias i Godó de L’Hospitalet de Llobregat. D’aquesta acció solitària, invisible per a l’espectador, sorgeixen diferents sèries i peces vinculades a l’escultura, la fotografia i el dibuix. Groundworks (Notebook #1) (2015) són una sèrie de dibuixos extrets directament de la llibreta de l’artista; un seguit d’apunts mínims que marquen el ritme del projecte des de subtils referències a moments previs i posteriors. Pròxima a la documentació visual del land art, Groundworks (Phase #1) (2015) és una seqüència fotogràfica en blanc i negre on veiem fragments en present del procés d’enterrament i desenterrament dels materials. Tancant el conjunt, Chambers (2015) exhibeix una tela enterrada que mostra adherida la capa de memòria del seu pas pel subsòl.
El treball de Mònica Planes (Barcelona, 1992) obre una reflexió crítica sobre els espais lúdics adreçats als infants. A través d’un llarg procés d’investigació sobre els playgrounds de la ciutat de Barcelona -així com sobre les possibilitats físiques i imaginatives que hi permeten- l’artista ofereix una traducció escultòrica basada en la seva experiència personal i els activa corporalment al marge de les convencions de joc establertes. En aquest sentit, la seves instal·lacions aposten per una llibertat d’acció que, evocada mitjançant equilibris i moviments suggerits, posa en crisi tant l’experiència lúdica del parc com la concepció estètica de l’escultura. Moviments i forces apreses (al playground) (2018) és una instal·lació que sintetitza la seva recerca formal i vivencial. A mig camí entre el gimnàs urbà i l’escultura minimalista, la peça ens convida a una activació més imaginària que física, més subjectiva que real.
Judit Bou (Tona, 1996) porta molt de temps visitant un mateix turó proper a la seva població natal, Tona. Mitjançant l’acumulació progressiva de documentació fotogràfica d’un mateix territori sense rellevància aparent, l’artista busca insistentment canvis substancials en la seva condició de lloc. En aquest sentit, Un turó (2018) destil·la una voluntat psicogeogràfica on la càrrega emocional i afectiva del paisatge de la comarca d’Osona, així com la repetició d’un mateix temps no productiu (estar en el turó sense més pretensió que aquesta), generen una aproximació en constant estat de suspens; un suspens alliberador que aposta per la lentitud en detriment de l’acceleració frenètica dels nostres ritmes vitals. Tot i mostrar una petita selecció de fotografies, el projecte compta ja amb més de 200 imatges del turó.
En definitiva, Els paisatges indecisos afavoreix l’encreuament discursiu i formal de tot un seguit de propostes artístiques centrades en la revisió del paisatge a través d’un acurat temps de dedicació i vivència en el lloc. Precisament, és aquesta vivència única i intransferible la que s’intenta traslladar ara a l’espai - estàtic per definició – de la sala d’exposicions.
